Nedar sense mullar-se els peus

Tanco els ulls… Respiro fons… I em deixo endur per la brisa…

Feia temps que no experimentava aquesta sensació. L’aire és fred, tot i que el sol llueix les seves millors gales (i més tenint en compte que estem a finals de març i a Dublín). La gent ja porta sandàlies, ‘shorts’ i màniga curta. Massa atrevits pel meu gust, però aquí s’aprofita cada petita ocasió que surt el sol per deixar la jaqueta i els pantalons llargs a casa.

Tenir el mar tan a prop, a 20 minuts caminant de casa, és una meravella… I de vegades s’oblida massa ràpid quan ens endinsem en la metropoli i en el ritme frenètic del dia a dia. Aquella sensació de respirar aire salat, d’escoltar les gavines, de poder sentir la frescor de l’aigua del mar a la cara encara que només sigui mirant el moviment de les onades.

Avui tenia la intenció de trobar sorra, descalçar-me i caminar, però no hi ha res que s’assembli a una platja. Bé, sí, el passeig marítim que t’aboca al mar i que està envoltat de gespe verda.

M’aturo. Hi ha alguna cosa en el paissatge que em molesta… Malauradament, la badia de Dublín no es troba en un òptim estat de salut. Des de Howth fins a Dún Laoghaire, la contaminació ha arribat a unes dimensions que, per exemple, una de les especialitats de la gastronomia irlandesa, els llagostins de la badia de Dublín, han estat desclassificats de les cartes dels restaurants i dels mostradors de les peixeteries i, per tant, també dins de la gastronomia dublinesa.

L’altre dia vaig anar a Howth, un poble marítim preciós, a mitja hora en tren de Dublín. La bellesa de les seves platjes, envoltades de penya-segats, em van fer venir ganes de tirar-m’hi i nadar-hi. Li vaig preguntar a la Niamh, una noia irlandesa que ens acompanyava en el passeig a uns amics i a mi, si els autòctons acostumaven a banyar-se a l’estiu, quan la calor acompanya. Em va mirar estranyada i resignada em va contestar que la majoria no, perquè a causa de la pol·lució era preferible no fer-ho. 

Una llàstima no poder gaudir amb plenitud d’aquest recurs natural a l’est del país, que et recorda una vegada i una altra que vius en una illa. Afortunadament, la situació a l’oest és diferent i allà la gent viu, quan el temps ho permet (és clar!), els dies de platja amb plenitud.

Mentres no pugui visitar aquella zona, doncs, em conformaré amb tancar els ulls i deixar-me endur pel soroll de la brisa acariciant les onades a Dublín. I nedaré sense mullar-me els peus…