No estem tan lluny…

No estem tan lluny… Només ens separen poc més de 2.000 quilòmetres de distància… Fa un parell de dies que hi penso…

Alguns dels dublinesos amb què he pogut parlar tampoc acaben de trobar una resposta, un motiu, un perquè… No n´han tingut prou? No n’estàn cansats? O és que no creuen en la força de les actuacions col·lectives?

Parlant amb el Reinhard, el meu cap, i la Paulina, la meva companya, sobre la vaga general del 29-M a l’Estat espanyol i les respectives movilitzacions contra la reforma laboral i les retallades del govern del PP, ells mateixos van derivar la conversa a una mateixa pregunta: ‘Com és que a Irlanda no passa això? Perquè la societat irlandesa no s’aixeca, reivindica els seus drets i demostra el seu malestar?’.

No esperaven resposta. Ells mateixos es convencien dient que aquí ‘això no passa’, que hi ha poques movilitzacions socials i les que hi ha són petites i amb poc ressó. Està adormida la societat? O és que viuen conformats amb el discurs del ‘no hi ha alternativa’?

Res més lluny del que hem viscut a l’Estat espanyol durant molts anys (la dificultat d’articular manifestacions multitudinàries i amb impacte social), però que en els últims temps sembla que està revifant. Aquesta necessitat imperant de sortir al carrer i fer sentir la veu de la majoria, bona part de la qual no es veu, malauradament, reflectida amb el que es vota a les urnes.

A Irlanda tampoc els falten motius per alçar les veus. Un rescat financer per part de la Unió Europea (UE), una taxa d’atur de gairebé el 15%, retallades socials en sanitat, eduació i protecció social, casos de corrupció urbanística al govern, en concret per part de l’ex primer ministre Bertie Ahern (que per cert, tot i resultar ‘incertes’ les seves declaracions, el tribunal l’ha desvinculat de delictes de corrupció)… Fan falta més motius per dir prou?

Avui hi ha hagut una manifestació a Dublín contra la taxa de 100 euros anuals per cada casa als seus propietaris, amb què el govern preveu generar uns ingresos de prop de 160 milions d’euros. S’hi han concentrat entre 10.000 i 5.000 persones, segons les versions dels organitzadors i del govern respectivament. Però ha ocupat espais secundaris als principals rotatius del país en la seva versió ‘online’ (‘The Irish Times’ i ‘The Irish Independent’).

No sóc ningú per fer judicis de valor, ni tampoc és la meva intenció fer-ho. Tampoc pretenc jutjar una societat que ha estat una de les economies amb major i més ràpid creixement de la UE (el ‘Celtic Tiger’ entre 1995-2007), abans que la crisi se l’emportés per davant. Només dic que, tot i la distancia, no estem tan lluny… I que potser, igual que arriben els avions, algún dia la societat irlandesa es contagiarà dels aires que ara es respiren a Barcelona i la resta de l’Estat per dir prou a allò que no els agrada com funciona. O potser no…