Belfast. Amb la mirada posada a l’horitzó.

‘Encara avui cada nit es tanquen les portes que separen els dos barris’. Les paraules del John van ressonar durant una bona estona al meu cap. Després de 14 anys des que es van signar els acords de pau, el Divendres Sant de 1998, Belfast continúa sent una ciutat dividida per un mur, paradoxalment anomenat ‘Mur de la Pau’.  Una gran muralla verda, decorada per una banda amb missatges pacífics i que reclamen llibertat, que separa els barris catòlics (irlandesos) dels protestants (britànics).

Però es pot construir la pau aixecant barreres infranquejables? Evidenciant encara més les diferències entre les dues comunitats? Clarament, la resposta és NO. No obstant això, quan trepitjes els territoris et plantejes que potser sí que és necessari, per més que vagi contra els meus principis (i suposo que els de molts)… Heu notat mai l’olor de la desconfiança i la tensió? Aquell dia nosaltres ho vam poder fer com mai abans. El John, que conduïa el Black Taxi que ens va fer la ‘ruta política’, no se sentia gens còmode en entrar a la zona ‘britànica’… Nosaltres tampoc. ‘Fins fa quatre anys’, va confessar, ‘no gossava travessar a l’altra banda’. Tot i que ara sí que hi entra, especialment per fer la ruta amb el taxi, notàvem que, per ell, alló era territori hostil.

Des que els britànics van ocupar Irlanda el 1801, la violència i l’odi entre els dos bàndols han estat presents. Bona part de la illa va assolir la seva independència el 1921 amb la creació de l’Estat Lliure Irlandés (1922) i la posterior república, però la província d’Úlster (Irlanda del Nord) no va tenir la mateixa sort i va continuar en mans dels britànics. Curiosament, la part de la illa amb les terres més fèrtils…! ‘Aquesta guerra no la vam començar nosaltres, sinó vosaltres els britànics quan vau ocupar el nostre país. El foc mai hagués existit si no haguéssiu imposat aquí la vostra bandera’. El John recordava com anys enrera havíen exposat aquest argument per justificar i defensar les accions d’alguns presos polítics de l’IRA (l’Exèrcit Republicà Irlandés).

Els murals de les dues zones evidencíen la cruesa d’aquest conflicte. ‘La nostra revenja avuí, serà els somriure dels nostre nens demà”. Aquest és un dels lemes que et dóna la benvinguda quan entres a Falls Road (carrer principal del barri catòlic). L’acompanyen murals recordant com a heroïs alguns presos de l’IRA que van declarar-se en vaga de fam a la dècada dels 80 (un dels més coneguts és Bobby Sands). L’objectiu? Lluitar contra les estríctes normes que la Primera Ministra britànica, Margaret Thatcher, va imposar-los. ‘Un delicte és un delicte, no és política’, repetia Thatcher. El John, però, recordava que molts dels presos protestants havien estat tractats amb bastanta impunitat…

A l’altra banda del mur, els lleialistes pro-britànics també immortalizen els seus combatents. El mural que més impacta és el que venera a Stevie Topgun McKeag, membre de l’UDA (Ulster Defence Association), per ser qui va assassinar més catòlics…

A mà dreta, queda un altre no menys impactant: té un franctirador al centre. El John ens convida a caminar de banda a banda del mural, sense aixecar la mirada de l’arma. Sempre t’apunta. ‘Amb això ens volen avisar de que sempre ens estant observant’. Com s’havia de sentir còmode allà? La tensió era latent.

El procés de pau a Irlanda del Nord, molt reconegut arreu del món, va començar el 1998 (el primer cop que des de 1921 els dos bàndols s’asseïen a la mateixa taula per negociar) i el 2008 l’IRA va entregar les armes. Tot i això, actualment encara hi ha alguns brots de violència, més minoritaris, tant per part dels britànics com dels catòlics (organitzats amb l’IRA Autèntica, una escissió de l’IRA que va sorgir poc abans dels acords de pau).

El John es mostra optimista. Tot i que el procés serà lent i els seus “germans” del sud semblen mirar massa acuradament on trepitjen, per por imagino, ell i els seus tenen paciència. “Ara els del Sinn Féin -que en gaèlic significa “Nosaltres mateixos”- tenim 29 escons i els Unionistes 38. Tampoc hi ha tanta diferència!”, diu. La seva ment i el seu cor estan posats en el futur. “No ara, però segurament d’aquí a 15 anys, poguem fer un referèndum per donar veu a allò que realment vol el poble d’Irlanda del Nord”. Poc a poc i amb bona lletra, que diuen.

El John condueix el taxi, que ja ens porta al final del trajecte. Té la mirada posada a l’horitzó… Allà on potser algún dia puguin dir: ‘Ara sí… Aquí acaba la nostra lluita’.

Alguna recomanació

“Diumenge a les cinc”, producció de Batabat, Televisió de Catalunya i Euskal Telebista