On encara corren els peus del gegant…

Hi ha moltes maneres de guanyar una batalla: amb la força, amb el suport de la majoria, amb la perseverança d’una minoria o amb intel·ligència, perspicàcia i enginy… (i en trobaríem moltíssimes més, és clar!)

El dia es núvol, fa vent i està plovent… Fa fred… Amb prou feines es pot veure més enllà de 20 metres per la boira, però diuen els irlandesos que des d’aquest racó d’Irlanda del Nord es pot intuir la costa d’Escòcia. Contemplant el paisatge commovedor de la ‘Calçada del Gegant’, em deixo endur pel soroll de les fortes onades picant contra les roques i imagino…

– És impossible que hi hagi ningú al món més fort que jo!

El gegant irlandés Finn McCool només tenia una cosa al cap: batre tothom al camp de batalla i demostrar així la seva superioritat física. [O així ho narra la llegenda]

– M’han dit que a Escòcia hi ha un possible rival… un tal Benandonner. Diuen que és      fort, però això és perquè encara no ha lliutat contra mi….

– Algún dia toparàs amb algú que et fotrà tal bofetada que et farà tocar de cop de peus a terra, Finn – li replicava l’Oonagh, la seva dona.

– No confies pas en mi, Oonagh? Tu deixa’m fer…

I dit i fet, McCool, segur de sí mateix, va convidar el seu homòleg escocés a venir a Úlster per batre’s en duel. El que no sabia era a quina classe de gegant s’enfrontaria…

– Per fi et dignes a retar-me! Feia temps que ho esperava… Pensava que no eres prou valent com per fer-ho! – li va respondre el gegant escocés, Benandonner.

Les paraules reptadores del seu oponent encara van engrescar més McCool, qui decididament va començar a treballar per construir-li el camí que uniria les dues illes, perquè així no tingués cap excusa per defugir l’enfrontament. I d’aquesta manera, el gegant irlandés va fer el que avui es coneix com ‘La Calçada del Gegant’ (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i Reserva Natural Nacional, per les autoritats nord-irlandeses).

Benandonner va agrair que McCool li facilités la feina, perquè era un mal nedador i no s’havia inventat encara cap vaixell capaç de transportar tot el seu pes.

– McCool, on ets? No t’amaguis! He fet un llarg camí fins aquí per lluitar contra tú i ara ja no estic per romanços!

L’escocés havia arribat a terres irlandeses i va ser llavors quan el valent McCool es va adonar que Benandonner era molt més gran que ell…

– Oonagh, estimada, necessito la teva ajuda, si us plau! L’has vist? Ningú m’havia dit que era tan gran… No em pot trobar! – la valentia que havia repartit durant tots aquests anys, s’havia convertit, en qüestió de segons, en la més vergonyosa covardia.

– Ja t’ho vaig avisar, Finn… No t’hauria d’ajudar! Així n’aprendràs!

– T’ho demano si us plau… Segur que se t’acut alguna cosa.

El vent i les gotes de pluja es fan cada vegada més insistents. Intento imaginar com seria una batalla en aquest terreny tan abrupte, rocós i, alhora espectacular. Intento entrar també en el cap de l’Oonagh… Què podia fer ella per ajudar el valent del seu marit davant d’un gegant d’aquelles dimensions? Intel·ligència, perspicàcia, enginy…

– Ja ho tinc Finn… Tu escolta i fes el que et digui. No parlis, intenta no moure’t massa i deixa’m a mi. Ens en sortirem.

L’Oonagh el va disfressar de bebé i el va fer estirar al bressol. Quan el gegant escocés va arribar a la casa, l’Oonagh -no menys atemorida que el seu marit- el va convidar a passar i li va demanar que, per favor, no despertés el fill del Finn. Encuriosit, Benandonner va fer un cop d’ull al bressol i, horroritzat per la mida del petit, va fugir cap a Escòcia cridant que no volia conèixer pas el pare. Van ser tant fortes les seves passes, que va acabar destrossant part de la calçada, assegurant-se així que el seu rival no el podria seguir.

No puc evitar somriure contemplant l’escenari de la fugida. Si hi poso atenció, segur que encara es poden escoltar les passes atemorides del gegant escocés, corrent sense mirar enrera.

Una vegada més, tot i que es tracti d’una llegenda, es corrobora la teoria: ‘Darrera d’un gran home (ni mes ni menys que d’un gegant), sempre hi ha una gran dona (que l’espera fora de les trinxeres amb l’astúcia de qui no creu en la necessitat d’utilitzar la força).

Un pensament sobre “On encara corren els peus del gegant…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s