El passeig, avui, el dibuixen les paraules

‘No existeixen més que dues regles per escriure: tenir quelcom a dir i dir-ho’. Senyor Wilde, no voldria contradir-lo, però n’hi ha una altra d’important: com dir-ho. I aquesta avui, a mi, em porta de cap!

És Sant Jordi i, tot i que aquí a Dublín passa desapercebut, jo no puc evitar sentir l’olor a roses a cada parada de flors que em trobo i endinsar-me en les llibreries. Aquella sensació d’estar envoltada de paraules i d’històries per descubrir em fa estar còmoda. Em puc passar hores passejant entre les lletres i els papers sense rumb.

A la capital d’Irlanda es respira literatura allà on trepitjes. No només perquè hi trobes llibreries espectaculars i petites botigues de llibres de segona mà, sinó perquè la història hi ha fet coincidir grans exponents de l’art d’escriure. Qui no ha sentit a parlar de l’Ulisses de James Joyce, de les excentricitats d’Oscar Wilde o del Premi Nobel de Samuel Beckett? Tots ells continúen avui encara vius per la seva excel·lència narrant, tot i que Joyce tenia una altra teoria: ‘He posat molts laberints i enigmes que mantindran ocupats durant segles als professors discutint sobre el que jo volia dir. És la única manera d’aconseguir la immortalitat’. No li faltava raó!

Mentres passejo per la ciutat intento dibuixar una petita ruta literària. Després de comprar-me On Chesil Beach, d’Ian McEwan, com a regal de Sant Jordi, creuo el pont dedicat a James Joyce al riu Liffey qui, tot i passar la major part de la seva vida adulta fora d’Irlanda, va mantenir el seu univers literari fortament arrelat a Dublín. Però el meu objectiu és trobar l’estàtua d’Oscar Wilde… i continúo caminant.

Arribo a Merrion Square on, presumiblement, trobaré el Sr. Wilde. I aquí està: esperant-me sense presa, mig estirat damunt d’una roca, m’atreviria a dir que amb un punt de xuleria, vestit amb extravagància (com el caracteritza) i envoltat d’alguns dels seus millors pensaments…

Imagino com haguéssin estat les converses entre Wilde i Joyce (desconec si van tenir relació) i entre Joyce i Beckett (que van compartir hores de treball; el segon va ser deixeble del primer). Imagino també què li diria a Oscar Wilde ara que el tinc davant… Llegeixo amb atenció algunes de les seves frases il·lustres…

‘No existeixen més que dues regles per escriure: tenir quelcom a dir i dir-ho’. Només se m’acut una cosa…