Des que vaig aterrar a Irlanda he frisat per escoltar algú, en algún petit raconet, parlant gaèlic i encara no ho he aconseguit. Potser és la meva devoció per les llengües minoritàries o la voluntat de sentir-me identificada amb algú que també s’estima una ‘petita’ llengua. Preguntant i repreguntant, les respostes que més he rebut han estat: ‘El meu germà viu a una zona on s’acostuma a parlar gaèlic, però jo mai l’he escoltat’ o ‘A mi me’l van ensenyar a l’escola’. Però cap d’elles em complau…
El gaèlic el parla menys del 10% de la població irlandesa que, segons dades de 2011, és de prop de 4’6 milions d’habitants. Per tant, en xifres aproximades estaríem al voltant dels 94 mil parlants. La majoria d’aquests es troben a les regions del país anomenades Gaeltacht (an Ghaeltacht), situades especialment a l’oest de l’illa. Tot i aquestes xifres, poc alentadores per la subsistència d’una llengua –sigui dit–, i l’evident predomini de l’anglés, m’ha sorprés llegir que la llengua oficial del país és el gaèlic i que aquesta també és oficial a la Unió Europea (UE).
Les comparacions són odioses. Ho sé. Però no puc evitar pensar en el català i els entrabancs que ha patit i pateix per algún dia arribar a ser considerada llengua oficial europea.
No importa el nombre de parlants (que boreja els 11’5 milions segons un rànquing d’Ethnologue Languages of the World de 2009), ni l’ús que se’n fa d’ella, ni tampoc reivindicacions com la campanya ‘El català, propera llengua oficial de la UE’… L’únic requisit indispensable per a què sigui declarada oficial a la UE és que la sol·licitud sigui presentada pel govern de l’Estat membre (i posteriorment aprobada per unanimitat al Consell de la UE). Estem, com amb tantes altres coses, davant d’una manca excessiva de voluntat política… I no em sorprén.
No tot és negatiu. De fet, el català està reconegut com a llengua de comunicació amb els ciutadans per les institucions europees. Però no val conformar-se…
Segurament sigui un sentiment irracional, quelcom que surt més del cor que del cap, però no m’agradaria arribar algún dia a escoltar frases sobre el català com les que alguns companys irlandesos fan sobre la llengua originària del seu territori. Frases que, sense cap mala intenció, deixen entreveure que aquella és una ‘llengua morta’ i, és més, no els remou la consciència deixar-la morir…
Mentres tant, jo m’omplo d’orgull explicant que sóc de Barcelona (bé, de prop), que Barcelona està a Catalunya i que a Catalunya es parla el català. Sorprén en ocasions la gran desconeixença que hi ha sobre el tema… El cert és que és esgotador haver de fer-ho amb tothom qui coneixes. Però val la pena, especialment quan s’adonen que les paraules surten del cor i saben llegir entre línies.
Silencis Trencats 