Torno a desplegar les ales. Destí: casa!

He hagut d’afegir una maleta més al meu equipatge. Va plena d’aprenentatge, satisfacció i creixement dels mesos dublinesos que avui deixo enrera. I també ganes, moltes, de retrobar!

Ja sóc a l’aeroport i tinc una estona per seure tranquil·la, veure passar la gent i pensar en aquests últims mesos a Dublín. Sens dubte una experiència positiva de la que he aprés moltes coses i que, després de molts anys desitjant-ho, he pogut fer realitat. I això, valorant les coses bones i no tan bones amb què topes, em fa estar satisfeta de la decisió que vaig prendre emprenent aquesta petita aventura.

Professionalment he complert un dels meus reptes i màximes il·lusions: combinar el periodisme (la meva passió i professió) amb l’anglès (una llengua que m’ha encisat des que era ben petita). Aquest temps m’ha permés, també, tornar a obrir les comportes de la creativitat (en part gràcies a aquest blog) i sento que les meves idees tornen a estar actives al meu cervell. I això m’encanta!

Però ningú va dir que fós fàcil. L’enyorança de les persones que estimes es fa, moltes vegades, dura i desitjaries agafar el primer avió per tornar a casa i abraçar-los, però t’has de conformar amb tancar els ulls i imaginar… I pensar que el temps vola i que la distancia encara fa més forts els lligams.

Marxo amb la sensació que aquests mesos a Dublín m’han permés créixer també com a persona. Sembla increïble, però els quilòmetres que et separen de la teva gent i la teva terra, fan que encara valoris més el que tens. I jo ara torno amb el cor una mica més gran, orgullosa de sentir que cada petita cosa que m’envolta a la meva vida “real” és enorme!

Alhora em satisfà pensar que, tot i que han estat poc més de tres mesos, he construït bones amistats i m’he topat amb persones que valen molt la pena. I això no sempre és fàcil!

És molt difícil resumir en unes línies totes les vivències i les sensacions d’aquestes últimes setmanes (vacilant en un doble sentiment de desig per tornar, però melangia de pensar que l’aventura ja s’acaba). No obstant això, a la balança pesen més les ganes de retrobar, sabent que és allà on vull continuar construint el meu camí.

Paso les pàgines del blog i crec que aquests posts són el millor resum posible dels meus Irish days. I m’omple pensar que els he pogut compartir narrant, com a mi m’agrada.

Crec que ho he tornat a fer. Fidel a la meva manera de fer i de ser, crec que he passat per Dublín de puntetes, sense voler fer massa soroll ni cridar massa l’atenció, però trepitjant fort i dibuixant bé l’emprempta de les meves passes.