No more 9 to 5

Després de quasi bé una setmana, avui és el meu primer ‘rainy day’ a Dublín. Si haig de ser sincera, preferiria haver de deixar el paraigües tancat, però aquest clima no deixa de ser un altre dels encants d’aquesta ciutat (s’ha de ser positiu!).

Aquest matí, he canviat la ruta i m’he creuat amb aquest pòster. He pensat que era força oportú per afegir-ho, després del post d’ahir!

No more 9 to 5

No more clocking up the hours or clocking up the miles

No more Rush-hour there or Rush-hour back

No more Flexi-time – late nights or early starts

No more targets – Rules or new Regulations

The last fey days – the last few miles…. The Rush is finally over!

No more ‘Living by the clock’

From now on – Freedom – From now on only ‘Living!’

El temps, un aliat

M’he aficionat a caminar. Cada matí, de camí a la feina recorro una de les parts més concorregudes de la ciutat: O’Connell Street. Tot i la quantitat de gent que s’hi concentra a les hores punta (especialment a primera hora del matí, quan tothom va a treballar, els nens a escola i el bus i el LUAS -una mena de tranvia dublinés- passen amb molta freqüència), aconsegueixes familiaritzar-te amb el camí i és llavors quan sembla que la realitat aparentment estressant que t’envolta desaparegui. Construeixes el teu propi univers i observes. El temps ja no et va a la contra, és només un aliat.

O’Connell Street és un dels carrers més grans del món (he dit carrers, no rondes ni avingudes!). En ell s’hi concentren molts dels monuments més important de la història de la ciutat, com l’estatua de Sir John Gray o The Spire of Dublin (ja us en parlaré en una altra ocasió). Tot i això, jo porto dies segrestada per la màgia del temps, emmirallada en els rellotges que t’acompanyen a cada passa per O’Connell Street.

 

Miris on miris, només has d’alçar una mica la vista per trobar-ne uns quants, com si amb la seva presència aconseguissin controlar el temps. El més famós és The Clerys’ Clock, que es troba just a l’entrada d’unes grans superfícies. Diu la cultura popular dels dublinesos que ha estat tradicionalment un lloc on molts romanços han començat.

No hi ha temps sense història, ni història sense temps. El rellotge de la llibreria Eason també em té encisada (bé, i la llibreria en sí també, que tot i que està remodelada, fa prop d’un segle que funciona). O’Connell Street va ser totalment destruït durant la Revolució de 1916, quan els irlandesos van proclamar la república. L’actual botiga va haver de ser contruïda tres anys més tard, però no va ser fins el 1987 quan s’hi va ubicar el rellotge, que actualment és tan familiar per a tots els dublinesos.

Envoltada de tants rellotges i d’agulles que roden amb rapidesa, és curiós sentir que no em controla el temps. Suposo que cada experiència l’aprens a viure de manera diferent, i jo aquesta l’he començat sense pausa però sense pressa. Sense deixar que m’abdueixi l’estrès i aprofitant al màxim cada minut. Amb els ulls ben oberts, absorvint com una esponja.

Els colors d’Irlanda

Dublín està plena de banderes irlandeses. Molts carrers i les portes de molts pubs s’engalanen amb aquestes insígnies com si fós Festa Major. La seva gent llueix amb orgull els colors verd, blanc i taronja que representen la vida i la història del seu país, que va aconseguir la independència dels britànics el 1922 després de la Guerra anglo-irlandesa.

Avui he conegut la Sinéad, una guía turística apasionada de la seva feina i amant de la història del lloc que l’ha vist néixer. Ella és de Wicklow (a pocs quilòmetres de Dublín), provinent d’una família catòlica i orgullosa del seu avi, que va lluitar contra els anglesos per aconseguir que Irlanda tingués un Estat propi. Parla amb devoció de la seva llengua, l’irlandès, que, per cert i per satisfacció meva, conviu amb l’anglès de manera natural en els cartells als carrers. No obstant això, encara no he escoltat a ningú parlant-lo de manera quotidiana (imagino que hauré d’anar als pobles petits i a les zones rurals per poder-lo escoltar).

Només a mode de curiositat. El nom de Dublín prové de l’irlandès, concretament de les paraules Dubh Linn i significa “black pool” assal negre], perquè és on originariament atracaven els vaixells al riu Liffey, just darrera del castell de la ciutat. De fet, la ciutat té també un nom ‘in Irish’: Baile Átha Cliath.

Com aquesta, la Sinéad ha explicat mil curiositats durant la ruta apasionada que ens ha fet a uns quants per la ciutat. Però hi ha hagut un moment que m’ha quedat gravat i que no vull perdre l’oportunitat d’explicar. Ha dit que darrera d’aquest país, Irlanda, hi ha molt més que dues comunitats religioses (els catòlics i els protestants), hi ha molt més que el conflicte que els ha anat al darrera durant anys. És cert que aquí la religió forma una part important de les seves vides, però per damunt de tot, la Sinéad ha volgut recordar la seva essència com a persones, la seva voluntat de compartir, de tolerar i de viure en pau.

La bandera d’Irlanda no és més que el reflex d’això. El verd representa la comunitat catòlica; el taronja, els protestants, i el blanc és el nexe comú que els uneix: l’esperança de la pau entre amdues realitats.

Per a la Sinéad, aquesta és la part més important de tota la seva explicació històrica de la ciutat i del país. La satisfacció de poder transmetre que, malgrat tots els conflictes i la història de lluita del seu país, s’ha aconseguit la pau entre les dues comunitats enfrontades i que un de les màximes representacions de la seva nació, la seva bandera, ho porta escrit amb colors.

Today is the day

Avui és el dia. Agafo un avió aquest matí i a l’hora de dinar ja estic a la capital d’Irlanda, Dublín, disposada a passar els propers mesos. Per treballar, per suposat, però també per conèixer de prop el país i la seva gent.

Aprofito aquesta experiència per trencar el silenci (com bé diu el títol d’aquest blog) i començar a escriure. Bé, millor dit retrobar-me amb les paraules i les històries que sempre tant m’ha agradat teclejar i crear.

Després d’instal·lar-me provisionalment a un hostal, fins que trobi un pis, he fet el primer passeig pel centre de Dublín. Una ciutat que, tot i ser una capital europea, conserva aquella essència de poble que la fa acollidora i, segurament, més màgica.

Com a totes les grans ciutats, és impossible deixar d’observar la diversitat cultural, racial, religiosa i de tribus socials que respira Dublín. Tant a la gent que veus pel carrer quan hi camines, com la gran varietat de comerços i locals de restauració que hi ha. Un punt, sens dubte, a favor, que fa la ciutat molt més cosmopolita i oberta al món.

Creuant el riu Liffey, Dublín es converteix en el centre de l’oci nocturn a Temple Bar. Només hi he fet una passejada i… ESPECTACULAR!

Hi haurà, segur, més d’una parada allà! Avui no he ni pensat entrar a algun d’aquests típics pubs irlandesos. Just estava jugant la selecció d’Irlanda de rugby i estava tot el centre pleníssim de gent.

Per cert! Ha estat molt còmica la meva arribada en bus amb un munt de maletes que no sabia ni com portar i de cop, baixar a la parada amb una orientació un pél nula i trobar-me a una manada de ‘hooligans’ vestits de verd en mig d’O’Connell Street, alguns homes amb faldilles escocesses i un munt de manifestants en contra de l’abortament i d’altres amb banderes escrites en xinés que no he gosat preguntar què significaven. Un moment d’estrés inicial (tothom xocava amb les meves maletes), però divertit!

Avui ha estat només el principi d’una experiència que procuraré anar narrant a través d’aquestes pàgines en blanc. No sé si per algú que les llegeixi (que no ho tinc tant clar), però sí per mi. M’omple de satisfacció tornar a tenir la necessitat i les ganes d’escriure i explicar històries. Només per això ja val la pena trencar el silenci amb el so de les tecles quan construeixen les paraules!

See you!