Dublín està plena de banderes irlandeses. Molts carrers i les portes de molts pubs s’engalanen amb aquestes insígnies com si fós Festa Major.
La seva gent llueix amb orgull els colors verd, blanc i taronja que representen la vida i la història del seu país, que va aconseguir la independència dels britànics el 1922 després de la Guerra anglo-irlandesa.
Avui he conegut la Sinéad, una guía turística apasionada de la seva feina i amant de la història del lloc que l’ha vist néixer. Ella és de Wicklow (a pocs quilòmetres de Dublín), provinent d’una família catòlica i orgullosa del seu avi, que va lluitar contra els anglesos per aconseguir que Irlanda tingués un Estat propi. Parla amb devoció de la seva llengua, l’irlandès, que, per cert i per satisfacció meva, conviu amb l’anglès de manera natural en els cartells als carrers. No obstant això, encara no he escoltat a ningú parlant-lo de manera quotidiana (imagino que hauré d’anar als pobles petits i a les zones rurals per poder-lo escoltar).
Només a mode de curiositat. El nom de Dublín prové de l’irlandès, concretament de les paraules Dubh Linn i significa “black pool” [bassal negre], perquè és on originariament atracaven els vaixells al riu Liffey, just darrera del castell de la ciutat. De fet, la ciutat té també un nom ‘in Irish’: Baile Átha Cliath.
Com aquesta, la Sinéad ha explicat mil curiositats durant la ruta apasionada que ens ha fet a uns quants per la ciutat. Però hi ha hagut un moment que m’ha quedat gravat i que no vull perdre l’oportunitat d’explicar. Ha dit que darrera d’aquest país, Irlanda, hi ha molt més que dues comunitats religioses (els catòlics i els protestants), hi ha molt més que el conflicte que els ha anat al darrera durant anys. És cert que aquí la religió forma una part important de les seves vides, però per damunt de tot, la Sinéad ha volgut recordar la seva essència com a persones, la seva voluntat de compartir, de tolerar i de viure en pau.
La bandera d’Irlanda no és més que el reflex d’això. El verd representa la comunitat catòlica; el taronja, els protestants, i el blanc és el nexe comú que els uneix: l’esperança de la pau entre amdues realitats.
Per a la Sinéad, aquesta és la part més important de tota la seva explicació històrica de la ciutat i del país. La satisfacció de poder transmetre que, malgrat tots els conflictes i la història de lluita del seu país, s’ha aconseguit la pau entre les dues comunitats enfrontades i que un de les màximes representacions de la seva nació, la seva bandera, ho porta escrit amb colors.
Silencis Trencats 