Torno a desplegar les ales. Destí: casa!

He hagut d’afegir una maleta més al meu equipatge. Va plena d’aprenentatge, satisfacció i creixement dels mesos dublinesos que avui deixo enrera. I també ganes, moltes, de retrobar!

Ja sóc a l’aeroport i tinc una estona per seure tranquil·la, veure passar la gent i pensar en aquests últims mesos a Dublín. Sens dubte una experiència positiva de la que he aprés moltes coses i que, després de molts anys desitjant-ho, he pogut fer realitat. I això, valorant les coses bones i no tan bones amb què topes, em fa estar satisfeta de la decisió que vaig prendre emprenent aquesta petita aventura.

Professionalment he complert un dels meus reptes i màximes il·lusions: combinar el periodisme (la meva passió i professió) amb l’anglès (una llengua que m’ha encisat des que era ben petita). Aquest temps m’ha permés, també, tornar a obrir les comportes de la creativitat (en part gràcies a aquest blog) i sento que les meves idees tornen a estar actives al meu cervell. I això m’encanta!

Però ningú va dir que fós fàcil. L’enyorança de les persones que estimes es fa, moltes vegades, dura i desitjaries agafar el primer avió per tornar a casa i abraçar-los, però t’has de conformar amb tancar els ulls i imaginar… I pensar que el temps vola i que la distancia encara fa més forts els lligams.

Marxo amb la sensació que aquests mesos a Dublín m’han permés créixer també com a persona. Sembla increïble, però els quilòmetres que et separen de la teva gent i la teva terra, fan que encara valoris més el que tens. I jo ara torno amb el cor una mica més gran, orgullosa de sentir que cada petita cosa que m’envolta a la meva vida “real” és enorme!

Alhora em satisfà pensar que, tot i que han estat poc més de tres mesos, he construït bones amistats i m’he topat amb persones que valen molt la pena. I això no sempre és fàcil!

És molt difícil resumir en unes línies totes les vivències i les sensacions d’aquestes últimes setmanes (vacilant en un doble sentiment de desig per tornar, però melangia de pensar que l’aventura ja s’acaba). No obstant això, a la balança pesen més les ganes de retrobar, sabent que és allà on vull continuar construint el meu camí.

Paso les pàgines del blog i crec que aquests posts són el millor resum posible dels meus Irish days. I m’omple pensar que els he pogut compartir narrant, com a mi m’agrada.

Crec que ho he tornat a fer. Fidel a la meva manera de fer i de ser, crec que he passat per Dublín de puntetes, sense voler fer massa soroll ni cridar massa l’atenció, però trepitjant fort i dibuixant bé l’emprempta de les meves passes.

Lletres, paraules, llengües… Sentiments.

Des que vaig aterrar a Irlanda he frisat per escoltar algú, en algún petit raconet, parlant gaèlic i encara no ho he aconseguit. Potser és la meva devoció per les llengües minoritàries o la voluntat de sentir-me identificada amb algú que també s’estima una ‘petita’ llengua. Preguntant i repreguntant, les respostes que més he rebut han estat: ‘El meu germà viu a una zona on s’acostuma a parlar gaèlic, però jo mai l’he escoltat’ o ‘A mi me’l van ensenyar a l’escola’. Però cap d’elles em complau…

El gaèlic el parla menys del 10% de la població irlandesa que, segons dades de 2011, és de prop de 4’6 milions d’habitants. Per tant, en xifres aproximades estaríem al voltant dels 94 mil parlants. La majoria d’aquests es troben a les regions del país anomenades Gaeltacht (an Ghaeltacht), situades especialment a l’oest de l’illa. Tot i aquestes xifres, poc alentadores per la subsistència d’una llengua –sigui dit–, i l’evident predomini de l’anglés, m’ha sorprés llegir que la llengua oficial del país és el gaèlic i que aquesta també és oficial a la Unió Europea (UE).

Les comparacions són odioses. Ho sé. Però no puc evitar pensar en el català i els entrabancs que ha patit i pateix per algún dia arribar a ser considerada llengua oficial europea.

No importa el nombre de parlants (que boreja els 11’5 milions segons un rànquing d’Ethnologue Languages of the World de 2009), ni l’ús que se’n fa d’ella, ni tampoc reivindicacions com la campanya ‘El català, propera llengua oficial de la UE’… L’únic requisit indispensable per a què sigui declarada oficial a la UE és que la sol·licitud sigui presentada pel govern de l’Estat membre (i posteriorment aprobada per unanimitat al Consell de la UE). Estem, com amb tantes altres coses, davant d’una manca excessiva de voluntat política… I no em sorprén.

No tot és negatiu. De fet, el català està reconegut com a llengua de comunicació amb els ciutadans per les institucions europees. Però no val conformar-se…

Segurament sigui un sentiment irracional, quelcom que surt més del cor que del cap, però no m’agradaria arribar algún dia a escoltar frases sobre el català com les que alguns companys irlandesos fan sobre la llengua originària del seu territori. Frases que, sense cap mala intenció, deixen entreveure que aquella és una ‘llengua morta’ i, és més, no els remou la consciència deixar-la morir…

Mentres tant, jo m’omplo d’orgull explicant que sóc de Barcelona (bé, de prop), que Barcelona està a Catalunya i que a Catalunya es parla el català. Sorprén en ocasions la gran desconeixença que hi ha sobre el tema… El cert és que és esgotador haver de fer-ho amb tothom qui coneixes. Però val la pena, especialment quan s’adonen que les paraules surten del cor i saben llegir entre línies.

Entre fils de colors, caixes i telers

Em fascina la facilitat que tenen els sentits de transportar les persones d’un lloc a l’altre, a un moment en el temps que de sobte es torna a fer present. Les olors tenen aquesta habilitat. De sobte entres a un lloc i, sense voler-ho, t’endinses en una altra realitat que ni tan sols creies recordar. I jo aquell dia vaig anar a parar molts anys enrera… Entre fils de colors, caixes i telers…

Un dels meus entreteniments preferits de petita era fer cons a la fàbrica tèxtil del meu avi, mentre esperava que la meva mare acabés de treballar. Hi podia passar llargues estones, però mai era avorrit: quan em cansava de jugar amb la màquina fent cons de colors, em perdia entre les caixes i els telers i, quan no, el meu avi em passejava amb el “toro mecànic”. Sembla mentida que coses tan senzilles fóssin tota una aventura!

Quan l’altra dia vaig entrar a la fàbrica tèxtil Avoca, aquella olor tan particular (a tela, fils i telers, que ben bé no sabria com descriure) va fer-me recuperar totes aquestes imatges i vaig tornar per uns moments a la meva infantesa.

Avoca és una de companyies tèxtils més antigues d’Irlanda. Es va crear el 1723 com una cooperativa on els grangers podien filar i teixir la seva llana i va anar creixent fins a convertir-se, ara, en un proveïdor de roba, perfums, vitralleria, menjar i ceràmica. Una marca amb estil propi, caracteritzada per la seva tendència vintage i els colors vermells, verds i grogs dels seus teixits, aconseguits amb tints vegetals naturals.

Abans de conèixer la fàbrica, ja m’havia deixat encisar per la botiga que tenen a Dublín. Encara no he trobat una altra amb tant d’encant! Quan tinc una estona lliure i estic pel centre, m’hi acosto encara que només sigui per mirar… Ara bé, quan em despisto i aixeco alguna etiqueta s’acaba el passeig… Els preus s’escapen del meu pressupost i surto espantada!

Sigui com sigui, el fet és que els sentits són tan màgics i personals que aconsegueixen construir-te de nou realitats aparcades pel temps. Qui no ha viscut, en algún moment, la sensació de deixar-se endur per una olor, una imatge, un sabor o una cançó? Omplir la vida de petites coses que, tard o d’hora, es converteixen en grans records és quelcom indispensable. I saber saborejar les oportunitats que et dóna el present per reviure petits instants no té preu!

Anem al ‘cole’ de la mà?

La Paulina és una de les afortunades. Bé, ella i la seva filla Alice, qui va poder entrar (encara se sorprenen ara!) a una de les escoles ‘Educate Together’ quan va començar la seva etapa escolar. L’altra dia ho recordava a la feina com una efemèride i una altra companya, la Diane, assentia sorpresa i reconeixia la gran sort que havien tingut.

Tot i que vaig fer esforços per no entrar en una conversa aliena, la curiositat em va superar i els vaig preguntar què tenien d’especial aquelles escoles. ‘Són les úniques al país que no es regeixen per criteris religiosos. La resta són catòliques o protestants’, va aclarir la Paulina. De fet, els criteris de selecció d’aquests últims centres estan estríctament relacionats amb la tendència religiosa: ‘Sempre obtindrà primer la plaça una nena catòlica o protestant, en funció de l’escola, que una nena atea’, va sentenciar la Diane. En efecte, els pares, en fer la preinscripció, han de presentar tota la documentació pertinent. També el baptisme.

Davant d’aquesta realitat, a finals dels 70 i principis dels 80 un grup de pares i mares va fer emergir el moviment ‘Educate Together’, per respondre a la necessitat creixent de la societat irlandesa d’incorporar escoles que reconeguèssin la diversitat a l’Irlanda moderna i garantíssin l’igualtat entre els infants, sense importar la seva cultura, religió o orígen social.

‘Hi ha una llegenda urbana que diu que alguns pares inscriuen els seus fills fins i tot abans d’haver nascut per assegurar-se una plaça’. La Diane explicava el presumpte frau d’alguns pares en el procés de selecció de les escoles com a exemple del gran èxit i prestigi que aquestes estan assolint. Van començar amb tres escoles el 1984 i ara ja n’hi ha 60 i amb voluntat de seguir creixent.

Gran part de les ‘Educate Together’ han estat construïdes per comunitats de pares que volien aquest estil de centres escolars a la seva localitat. De fet, un altre dels valors que les caracterítzen és l’alta participació dels pares en el funcionament dels centres i en les activitats escolars i extraescolars.

Fins el moment, el moviment només compta amb escoles d’educació primària, però ja ha nascut un nou projecte per construir centres de secundària, davant de la dificultat que aquests alumnes tenen alhora d’obtenir un lloc als instituts (que també donen preferència als criteris religiosos). La Paulina, però, puntualitzava que en cap cas aquests nens es queden sense plaça, però potser no és la demanada.

Passa a passa i sense pretensions… Quan el poble no té el que voldria i els governs no li ho donen, iniciatives col·lectives com aquesta neixen, creixen i es consoliden. Temps al temps… Potser les tornes canviaran algún dia.

El passeig, avui, el dibuixen les paraules

‘No existeixen més que dues regles per escriure: tenir quelcom a dir i dir-ho’. Senyor Wilde, no voldria contradir-lo, però n’hi ha una altra d’important: com dir-ho. I aquesta avui, a mi, em porta de cap!

És Sant Jordi i, tot i que aquí a Dublín passa desapercebut, jo no puc evitar sentir l’olor a roses a cada parada de flors que em trobo i endinsar-me en les llibreries. Aquella sensació d’estar envoltada de paraules i d’històries per descubrir em fa estar còmoda. Em puc passar hores passejant entre les lletres i els papers sense rumb.

A la capital d’Irlanda es respira literatura allà on trepitjes. No només perquè hi trobes llibreries espectaculars i petites botigues de llibres de segona mà, sinó perquè la història hi ha fet coincidir grans exponents de l’art d’escriure. Qui no ha sentit a parlar de l’Ulisses de James Joyce, de les excentricitats d’Oscar Wilde o del Premi Nobel de Samuel Beckett? Tots ells continúen avui encara vius per la seva excel·lència narrant, tot i que Joyce tenia una altra teoria: ‘He posat molts laberints i enigmes que mantindran ocupats durant segles als professors discutint sobre el que jo volia dir. És la única manera d’aconseguir la immortalitat’. No li faltava raó!

Mentres passejo per la ciutat intento dibuixar una petita ruta literària. Després de comprar-me On Chesil Beach, d’Ian McEwan, com a regal de Sant Jordi, creuo el pont dedicat a James Joyce al riu Liffey qui, tot i passar la major part de la seva vida adulta fora d’Irlanda, va mantenir el seu univers literari fortament arrelat a Dublín. Però el meu objectiu és trobar l’estàtua d’Oscar Wilde… i continúo caminant.

Arribo a Merrion Square on, presumiblement, trobaré el Sr. Wilde. I aquí està: esperant-me sense presa, mig estirat damunt d’una roca, m’atreviria a dir que amb un punt de xuleria, vestit amb extravagància (com el caracteritza) i envoltat d’alguns dels seus millors pensaments…

Imagino com haguéssin estat les converses entre Wilde i Joyce (desconec si van tenir relació) i entre Joyce i Beckett (que van compartir hores de treball; el segon va ser deixeble del primer). Imagino també què li diria a Oscar Wilde ara que el tinc davant… Llegeixo amb atenció algunes de les seves frases il·lustres…

‘No existeixen més que dues regles per escriure: tenir quelcom a dir i dir-ho’. Només se m’acut una cosa…

On encara corren els peus del gegant…

Hi ha moltes maneres de guanyar una batalla: amb la força, amb el suport de la majoria, amb la perseverança d’una minoria o amb intel·ligència, perspicàcia i enginy… (i en trobaríem moltíssimes més, és clar!)

El dia es núvol, fa vent i està plovent… Fa fred… Amb prou feines es pot veure més enllà de 20 metres per la boira, però diuen els irlandesos que des d’aquest racó d’Irlanda del Nord es pot intuir la costa d’Escòcia. Contemplant el paisatge commovedor de la ‘Calçada del Gegant’, em deixo endur pel soroll de les fortes onades picant contra les roques i imagino…

– És impossible que hi hagi ningú al món més fort que jo!

El gegant irlandés Finn McCool només tenia una cosa al cap: batre tothom al camp de batalla i demostrar així la seva superioritat física. [O així ho narra la llegenda]

– M’han dit que a Escòcia hi ha un possible rival… un tal Benandonner. Diuen que és      fort, però això és perquè encara no ha lliutat contra mi….

– Algún dia toparàs amb algú que et fotrà tal bofetada que et farà tocar de cop de peus a terra, Finn – li replicava l’Oonagh, la seva dona.

– No confies pas en mi, Oonagh? Tu deixa’m fer…

I dit i fet, McCool, segur de sí mateix, va convidar el seu homòleg escocés a venir a Úlster per batre’s en duel. El que no sabia era a quina classe de gegant s’enfrontaria…

– Per fi et dignes a retar-me! Feia temps que ho esperava… Pensava que no eres prou valent com per fer-ho! – li va respondre el gegant escocés, Benandonner.

Les paraules reptadores del seu oponent encara van engrescar més McCool, qui decididament va començar a treballar per construir-li el camí que uniria les dues illes, perquè així no tingués cap excusa per defugir l’enfrontament. I d’aquesta manera, el gegant irlandés va fer el que avui es coneix com ‘La Calçada del Gegant’ (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i Reserva Natural Nacional, per les autoritats nord-irlandeses).

Benandonner va agrair que McCool li facilités la feina, perquè era un mal nedador i no s’havia inventat encara cap vaixell capaç de transportar tot el seu pes.

– McCool, on ets? No t’amaguis! He fet un llarg camí fins aquí per lluitar contra tú i ara ja no estic per romanços!

L’escocés havia arribat a terres irlandeses i va ser llavors quan el valent McCool es va adonar que Benandonner era molt més gran que ell…

– Oonagh, estimada, necessito la teva ajuda, si us plau! L’has vist? Ningú m’havia dit que era tan gran… No em pot trobar! – la valentia que havia repartit durant tots aquests anys, s’havia convertit, en qüestió de segons, en la més vergonyosa covardia.

– Ja t’ho vaig avisar, Finn… No t’hauria d’ajudar! Així n’aprendràs!

– T’ho demano si us plau… Segur que se t’acut alguna cosa.

El vent i les gotes de pluja es fan cada vegada més insistents. Intento imaginar com seria una batalla en aquest terreny tan abrupte, rocós i, alhora espectacular. Intento entrar també en el cap de l’Oonagh… Què podia fer ella per ajudar el valent del seu marit davant d’un gegant d’aquelles dimensions? Intel·ligència, perspicàcia, enginy…

– Ja ho tinc Finn… Tu escolta i fes el que et digui. No parlis, intenta no moure’t massa i deixa’m a mi. Ens en sortirem.

L’Oonagh el va disfressar de bebé i el va fer estirar al bressol. Quan el gegant escocés va arribar a la casa, l’Oonagh -no menys atemorida que el seu marit- el va convidar a passar i li va demanar que, per favor, no despertés el fill del Finn. Encuriosit, Benandonner va fer un cop d’ull al bressol i, horroritzat per la mida del petit, va fugir cap a Escòcia cridant que no volia conèixer pas el pare. Van ser tant fortes les seves passes, que va acabar destrossant part de la calçada, assegurant-se així que el seu rival no el podria seguir.

No puc evitar somriure contemplant l’escenari de la fugida. Si hi poso atenció, segur que encara es poden escoltar les passes atemorides del gegant escocés, corrent sense mirar enrera.

Una vegada més, tot i que es tracti d’una llegenda, es corrobora la teoria: ‘Darrera d’un gran home (ni mes ni menys que d’un gegant), sempre hi ha una gran dona (que l’espera fora de les trinxeres amb l’astúcia de qui no creu en la necessitat d’utilitzar la força).

Belfast. Amb la mirada posada a l’horitzó.

‘Encara avui cada nit es tanquen les portes que separen els dos barris’. Les paraules del John van ressonar durant una bona estona al meu cap. Després de 14 anys des que es van signar els acords de pau, el Divendres Sant de 1998, Belfast continúa sent una ciutat dividida per un mur, paradoxalment anomenat ‘Mur de la Pau’.  Una gran muralla verda, decorada per una banda amb missatges pacífics i que reclamen llibertat, que separa els barris catòlics (irlandesos) dels protestants (britànics).

Però es pot construir la pau aixecant barreres infranquejables? Evidenciant encara més les diferències entre les dues comunitats? Clarament, la resposta és NO. No obstant això, quan trepitjes els territoris et plantejes que potser sí que és necessari, per més que vagi contra els meus principis (i suposo que els de molts)… Heu notat mai l’olor de la desconfiança i la tensió? Aquell dia nosaltres ho vam poder fer com mai abans. El John, que conduïa el Black Taxi que ens va fer la ‘ruta política’, no se sentia gens còmode en entrar a la zona ‘britànica’… Nosaltres tampoc. ‘Fins fa quatre anys’, va confessar, ‘no gossava travessar a l’altra banda’. Tot i que ara sí que hi entra, especialment per fer la ruta amb el taxi, notàvem que, per ell, alló era territori hostil.

Des que els britànics van ocupar Irlanda el 1801, la violència i l’odi entre els dos bàndols han estat presents. Bona part de la illa va assolir la seva independència el 1921 amb la creació de l’Estat Lliure Irlandés (1922) i la posterior república, però la província d’Úlster (Irlanda del Nord) no va tenir la mateixa sort i va continuar en mans dels britànics. Curiosament, la part de la illa amb les terres més fèrtils…! ‘Aquesta guerra no la vam començar nosaltres, sinó vosaltres els britànics quan vau ocupar el nostre país. El foc mai hagués existit si no haguéssiu imposat aquí la vostra bandera’. El John recordava com anys enrera havíen exposat aquest argument per justificar i defensar les accions d’alguns presos polítics de l’IRA (l’Exèrcit Republicà Irlandés).

Els murals de les dues zones evidencíen la cruesa d’aquest conflicte. ‘La nostra revenja avuí, serà els somriure dels nostre nens demà”. Aquest és un dels lemes que et dóna la benvinguda quan entres a Falls Road (carrer principal del barri catòlic). L’acompanyen murals recordant com a heroïs alguns presos de l’IRA que van declarar-se en vaga de fam a la dècada dels 80 (un dels més coneguts és Bobby Sands). L’objectiu? Lluitar contra les estríctes normes que la Primera Ministra britànica, Margaret Thatcher, va imposar-los. ‘Un delicte és un delicte, no és política’, repetia Thatcher. El John, però, recordava que molts dels presos protestants havien estat tractats amb bastanta impunitat…

A l’altra banda del mur, els lleialistes pro-britànics també immortalizen els seus combatents. El mural que més impacta és el que venera a Stevie Topgun McKeag, membre de l’UDA (Ulster Defence Association), per ser qui va assassinar més catòlics…

A mà dreta, queda un altre no menys impactant: té un franctirador al centre. El John ens convida a caminar de banda a banda del mural, sense aixecar la mirada de l’arma. Sempre t’apunta. ‘Amb això ens volen avisar de que sempre ens estant observant’. Com s’havia de sentir còmode allà? La tensió era latent.

El procés de pau a Irlanda del Nord, molt reconegut arreu del món, va començar el 1998 (el primer cop que des de 1921 els dos bàndols s’asseïen a la mateixa taula per negociar) i el 2008 l’IRA va entregar les armes. Tot i això, actualment encara hi ha alguns brots de violència, més minoritaris, tant per part dels britànics com dels catòlics (organitzats amb l’IRA Autèntica, una escissió de l’IRA que va sorgir poc abans dels acords de pau).

El John es mostra optimista. Tot i que el procés serà lent i els seus “germans” del sud semblen mirar massa acuradament on trepitjen, per por imagino, ell i els seus tenen paciència. “Ara els del Sinn Féin -que en gaèlic significa “Nosaltres mateixos”- tenim 29 escons i els Unionistes 38. Tampoc hi ha tanta diferència!”, diu. La seva ment i el seu cor estan posats en el futur. “No ara, però segurament d’aquí a 15 anys, poguem fer un referèndum per donar veu a allò que realment vol el poble d’Irlanda del Nord”. Poc a poc i amb bona lletra, que diuen.

El John condueix el taxi, que ja ens porta al final del trajecte. Té la mirada posada a l’horitzó… Allà on potser algún dia puguin dir: ‘Ara sí… Aquí acaba la nostra lluita’.

Alguna recomanació

“Diumenge a les cinc”, producció de Batabat, Televisió de Catalunya i Euskal Telebista

No estem tan lluny…

No estem tan lluny… Només ens separen poc més de 2.000 quilòmetres de distància… Fa un parell de dies que hi penso…

Alguns dels dublinesos amb què he pogut parlar tampoc acaben de trobar una resposta, un motiu, un perquè… No n´han tingut prou? No n’estàn cansats? O és que no creuen en la força de les actuacions col·lectives?

Parlant amb el Reinhard, el meu cap, i la Paulina, la meva companya, sobre la vaga general del 29-M a l’Estat espanyol i les respectives movilitzacions contra la reforma laboral i les retallades del govern del PP, ells mateixos van derivar la conversa a una mateixa pregunta: ‘Com és que a Irlanda no passa això? Perquè la societat irlandesa no s’aixeca, reivindica els seus drets i demostra el seu malestar?’.

No esperaven resposta. Ells mateixos es convencien dient que aquí ‘això no passa’, que hi ha poques movilitzacions socials i les que hi ha són petites i amb poc ressó. Està adormida la societat? O és que viuen conformats amb el discurs del ‘no hi ha alternativa’?

Res més lluny del que hem viscut a l’Estat espanyol durant molts anys (la dificultat d’articular manifestacions multitudinàries i amb impacte social), però que en els últims temps sembla que està revifant. Aquesta necessitat imperant de sortir al carrer i fer sentir la veu de la majoria, bona part de la qual no es veu, malauradament, reflectida amb el que es vota a les urnes.

A Irlanda tampoc els falten motius per alçar les veus. Un rescat financer per part de la Unió Europea (UE), una taxa d’atur de gairebé el 15%, retallades socials en sanitat, eduació i protecció social, casos de corrupció urbanística al govern, en concret per part de l’ex primer ministre Bertie Ahern (que per cert, tot i resultar ‘incertes’ les seves declaracions, el tribunal l’ha desvinculat de delictes de corrupció)… Fan falta més motius per dir prou?

Avui hi ha hagut una manifestació a Dublín contra la taxa de 100 euros anuals per cada casa als seus propietaris, amb què el govern preveu generar uns ingresos de prop de 160 milions d’euros. S’hi han concentrat entre 10.000 i 5.000 persones, segons les versions dels organitzadors i del govern respectivament. Però ha ocupat espais secundaris als principals rotatius del país en la seva versió ‘online’ (‘The Irish Times’ i ‘The Irish Independent’).

No sóc ningú per fer judicis de valor, ni tampoc és la meva intenció fer-ho. Tampoc pretenc jutjar una societat que ha estat una de les economies amb major i més ràpid creixement de la UE (el ‘Celtic Tiger’ entre 1995-2007), abans que la crisi se l’emportés per davant. Només dic que, tot i la distancia, no estem tan lluny… I que potser, igual que arriben els avions, algún dia la societat irlandesa es contagiarà dels aires que ara es respiren a Barcelona i la resta de l’Estat per dir prou a allò que no els agrada com funciona. O potser no…

Nedar sense mullar-se els peus

Tanco els ulls… Respiro fons… I em deixo endur per la brisa…

Feia temps que no experimentava aquesta sensació. L’aire és fred, tot i que el sol llueix les seves millors gales (i més tenint en compte que estem a finals de març i a Dublín). La gent ja porta sandàlies, ‘shorts’ i màniga curta. Massa atrevits pel meu gust, però aquí s’aprofita cada petita ocasió que surt el sol per deixar la jaqueta i els pantalons llargs a casa.

Tenir el mar tan a prop, a 20 minuts caminant de casa, és una meravella… I de vegades s’oblida massa ràpid quan ens endinsem en la metropoli i en el ritme frenètic del dia a dia. Aquella sensació de respirar aire salat, d’escoltar les gavines, de poder sentir la frescor de l’aigua del mar a la cara encara que només sigui mirant el moviment de les onades.

Avui tenia la intenció de trobar sorra, descalçar-me i caminar, però no hi ha res que s’assembli a una platja. Bé, sí, el passeig marítim que t’aboca al mar i que està envoltat de gespe verda.

M’aturo. Hi ha alguna cosa en el paissatge que em molesta… Malauradament, la badia de Dublín no es troba en un òptim estat de salut. Des de Howth fins a Dún Laoghaire, la contaminació ha arribat a unes dimensions que, per exemple, una de les especialitats de la gastronomia irlandesa, els llagostins de la badia de Dublín, han estat desclassificats de les cartes dels restaurants i dels mostradors de les peixeteries i, per tant, també dins de la gastronomia dublinesa.

L’altre dia vaig anar a Howth, un poble marítim preciós, a mitja hora en tren de Dublín. La bellesa de les seves platjes, envoltades de penya-segats, em van fer venir ganes de tirar-m’hi i nadar-hi. Li vaig preguntar a la Niamh, una noia irlandesa que ens acompanyava en el passeig a uns amics i a mi, si els autòctons acostumaven a banyar-se a l’estiu, quan la calor acompanya. Em va mirar estranyada i resignada em va contestar que la majoria no, perquè a causa de la pol·lució era preferible no fer-ho. 

Una llàstima no poder gaudir amb plenitud d’aquest recurs natural a l’est del país, que et recorda una vegada i una altra que vius en una illa. Afortunadament, la situació a l’oest és diferent i allà la gent viu, quan el temps ho permet (és clar!), els dies de platja amb plenitud.

Mentres no pugui visitar aquella zona, doncs, em conformaré amb tancar els ulls i deixar-me endur pel soroll de la brisa acariciant les onades a Dublín. I nedaré sense mullar-me els peus…

El poder dels ‘shamrocks’

En el nom del pare, del fill i de l’esperit Sant. Sabia que els trèbols (‘shamrocks’) eren el símbol de St. Patrick, però aquest dissabte no acabava d’entendre perquè tothom els portava penjant a la roba o dibuixats a les galtes. Hi havia una part de la història que no acabava de tenir clara…

Són les 11:00 de dissabte. Espero el bus que fa la ruta 123 per anar fins al centre de Dublín, on es concentra el gruix de les activitats del festival que s’organitza cada any en honor al patró irlandés. Segurament una de les primeres normes de supervivència el dia de St. Patrick és fugir de la ‘parade’ (la desfilada), però jo, decidida a viure com una autèntica ‘Irish’ aquest dia, segueixo la multitud verda i ja m’hi trobo: buscant un petit racó on posar-me. O’Connell Street està ple de punta a punta. OH-MY-GOD!

Durant el recorregut en bus, unes noies irlandeses molt emocionades i vestides per a l’ocasió (de verd, amb els llavis vermells i ‘shamrocks’ a les galtes i a la roba) m’expliquen que el trèbol de tres fulles era el símbol a través del qual St. Patrick explicava la Santíssima Trinitat als fidels, i aquests, en senyal d’agraïment, se’ls penjaven als vestits.

És curiós, però resulta que aquest tal Patrick no era d’Irlanda, sinó d’Escòcia! Va estar sis anys esclau dels irlandesos i quan va aconseguir fugir es va convertir al catolicisme i, al cap dels anys, va tornar al país de les Guinness per predicar la religió cristiana.

Després de dues hores de carrosses, balls i desfilades, continuem endavant. Propera parada? Els pubs i les cerveses. Sí, són les dues del migdia, però en aquest país per St. Patrick el rellotge no existeix. Endavant amb la cervesa! Això sí, si aconsegueixes arribar a la barra d’algun pub! Milers de turistes de tot arreu (sobretot canadencs que, per curiós que sembli, creuen tot l’oceà només per aquest cap de setmana!) invaeixen Temple Bar disposats a beure… beure… i beure!

Normalment, als pubs trobes música en directe, però aquest dissabte hi havia una cita més important, si no n’hi havia prou amb St. Patrick´s Day: el partit de rugby entre Irlanda i Anglaterra, eterns enemics històrics! La melodia de l’himne irlandés en boca d’alguns autòctons ebris i els crits nerviosos dels seguidors de la selecció del país es barrejaven en l’ambient aquella nit. Tot i la derrota estrepitosa, l’himne va continuar ressonant: era festa nacional!

Diuen que ‘Every one’s Irish on March 17th’. La festivitat ha agafat tal magnitud que se celebra a molts altres llocs del món: Estats Units, Canadà, Argentina i, fins i tot, a algunes zones de Japó. Molts països tenyeixen els seus carrers de verd per desitjar la bona sort.

Com es diria en irlandés: ‘Beannachtaí na Féile Pádraig oraibh’!